No importa que una fotografia estigui feta des d'una gran càmera o desde l'òptica d'un mòbil, que tingui molta tècnica o sigui expresament imperfecta, hem d'apendre a gaudir de l'art vingui d'on vingui.. L'artista ha de trencar esquemes, ha d'arriscar. Al final l'escència recau en el que ens pugui transmetre.
Quan sento afirmacions com que algú que fagi fotografies amb el mòbil no fa fotografia crec que es com si hem diuen que Robert Johnson, Curt Cobain o Jeff Mills. no feien o fan música.
Molts pensaran que la poesia de Raymon Carver totalment anàrquica sense patrons, ni mètrica ni rima es una prostitució del gènere, per al contrari, sóc dels que creu que es una autèntica meravella.
Molts cops som reaccionaris tant en la vida com en l'anàlisis d'una cançó o d'un quadre. Creiem que res nou podrà millorà alguna cosa del passat.
Crec que els van ser reaccionaris amb les melodies dels Beatles durant els anys 60 són els que ho van ser amb la primera electrònica dels Krafwerk als 80. Molts d'aquests durant els anys 80 creien que com la música dels Beatles no hi hauria mai res per l'estil. Seguint amb la mateixa dinàmica molts d'aquests són els que avui en dia s'empenyen a desprestigiar molts instragramers utilitzant l'argument que amb un mòbil tothom pot fer una gran fotografria. En aquest punt hem qüestiono si no es com dir que amb un ordinador tothom pot fer un gran hit musical. Actualment la fussió d'estils i disciplines i l'accesibilitat a la cultura a través de la xarxa permet que el contemporani quedi passat de moda en qüestió de segons però això no treu que no es faci art de qualitat.
L'art ha d'estar per sobre de les etiquetes, els prejudicis i el mes important l'art a de formar part de la cultura popular i ha de ser accessible per totes les butxaques.
Quan vec que un dj de música electrònica es fusiona amb una orquestra simfònica clàssica i es capaç de convertir un temple de l'alta cultura amb una sala de ball veig que l'art segueix el seu camí. El dia que al Liceu puguem gaudir d'una sessió de Richie Hawtin o un concert de Sigur Ros l'art haurà guanyat una petita batalla.
Petita mostra de que l'art no te límits:
BBC Philharmonic Presents...Nero's Dubstep Symphony
El límit de l'art és molt complicat... un cop en vaig parlar al Salva't si pots http://albapifa.blogspot.com/2012/05/art.html
ResponEliminai al final he arribat a la conclusió que és art allò que està pensat per a que ho sigui, el que està fet amb una intenció artística és art, pot agradar més o menys, però té un valor artístic immens.
Benvingut al món dels blogs Ferran!